| Home > Documents |
La primera comunitat cristiana van ser els primers i les primeres que, sense haver vist, o havent vist un sepulcre buit, van creure que Jesús és el Senyor fet carn perquè tinguem vida, i vida en abundància. L’església és l’assemblea que repeteix el sacrifici de l’últim sopar de Jesús amb els deixebles. Repetir no vol dir aquí representar sinó tornar a fer en memòria de qui ho va fer per tal de no oblidar la presència i els dons de l’Esperit. Déu necessita que repetim el sacrifici, que santifiquem les nostres vides perquè es puguin omplir de vida nova. L’església, comunitat de creients en un sepulcre buit, repeteix el gest de l’abandó i l’amor al proïsme.
Abandonem allò que Jesús va condemnar: la mentida, la maledicència, el ritualisme, la hipocresia, l’abús, la infidelitat a l’amor. Acollim els fruits de l’Esperit amb un cor pur i joiós. La nostra alegria no té a veure amb estar contents perquè tenim moltes coses o perquè pensem que tenim control sobre la nostra vida i no necessitem els altres. És un goig que ve d’experimentar com l’Esperit està present en nosaltres i en les nostres relacions, com ens fa lliures i ens ensenya, a cadascuna i a cadascú, la veritat d’un camí singular cap al Pare, l’únic pare que tenim, en realitat.
Ell es fa carn per fer-se no res. Es lliura per nosaltres per a rescatar-nos de la mort. No hem de pagar aquest rescat perquè no el podem pagar: el Pare ens dóna la vida perquè, amb Jesús i per a tots nosaltres, és un de sol amb l’Esperit que vivifica.
La condició única per a ser part de la comunitat dels qui creuen és acollir la Bona Nova: Déu s’ha fet carn per a donar-nos vida en abundància. “Ell no és Déu de morts sinó de vius perquè gràcies a ell tots viuen” (la Bona Nova segons Lluc: 20, 38). Les comunitats humanes reflecteixen la diversitat de l’humà i en aquesta diversitat es manifesta la creativitat de Déu. Qui tot ho ha creat ens sorprèn, ens crida, qüestiona els nostres prejudicis, i així ens convida a avançar en la caritat. Per això, els i les qui seguim a Jesús aprenem amb ell a acollir aquesta riquesa i a donar-ne gràcies! Davant de la diferència de l’altre podem sentir, pensar i actuar de moltes maneres, però la millor depèn de l’altre i només la poden instruir l’amor i la saviesa. Potser una de les millors maneres de relacionar-se amb l’altre és des de la lloança. Tu i jo sempre tindrem això en comú: estar agraïts pel do de la vida i per la creació, que és molt bona. Des del principi, tot és molt bo. Ens pertoca fer ús de les paraules i de l’acció de tal manera que la vida sigui cada vegada més semblant a aquella que Jesús ens vol portar, on la filiació comuna val més que qualsevol diferència: “Ja no hi ha jueu ni grec, ni esclau ni lliure, ni home ni dona: tots vosaltres feu un de sol en Crist Jesús” (Carta de Pau als gàlates: 3, 28)
Avui, les persones que ens desitgem amorosament més enllà de les distincions entre homes i dones, nosaltres que també hem acollit la Paraula de vida eterna, volem expressar la nostra demanda: viure en una església que acull i estima així com Jesús ens ha estimat i estima. Només l’església que estima pot transmetre el testimoni de veritat:“Estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat” (del quart evangeli: 13,34). En veritat, el Senyor ens crida a estimar-lo més que al pare, a la mare, o als fills (Mt. 10, 37), a deixar que els morts enterrin els seus morts (Mt. 8, 22), a deixar-ho tot per amor del seu nom (Mt 19, 29). Però l’amor deixa de ser amor veritable si hom estima el seu proïsme com si fos una possessió, o quan s’estima a si mateix més que no pas als altres, i deixa de fixar-se en qui l’ha donat la capacitat d’estimar i la gràcia de ser estimat.
L’amor veritable no exclou ni jutja. L’amor és donació i capacitat d’acollir.
Per això, en aquesta visita a Barcelona, germà Joseph Ratzinger, pastor de l’església que tens la responsabilitat personal i concreta que el teu ministeri exigeix, jo vull expressar goig i tristesa: goig per ser fill de Déu, estimat amb les meves decisions i desitjos; tristesa per sentir que jo i molts altres germans no sempre som acollits en el si de l’església de què som membres. Si som membres del Cos de Crist, també ho som de l’església, som la seva veu i el seu anunci, el seu cor, la seva carn. Perquè, com ens recorda la primera carta de Joan (4,16), “Déu és amor; qui està en l'amor està en Déu, i Déu està en ella.”
*Torres Vedras (Portugal), 1979. Licenciado en Lenguas y Literaturas Modernas por la Universidad de Lisboa (2001). Diploma de Estudios Avanzados en el ámbito del doctorado en Humanidades de la Universidad Pompeu Fabra (2008). Membro del consejo de redacción de Philía, Revista de la Bibliotheca Mystica et Philosophica Alois M. Haas. Sus áreas de investigación más específicas son la literatura comparada y la hermenéutica, y sus intereses privilegian el replanteamiento de cuestiones de estética literaria y espiritualidad en el ámbito de la poesía ibérica reciente.
Es recull en aquesta Declaració un seguit de conclusions i fet quant el tema de les mal dites "teràpies repratives" les quals les hem anomenat: contra-trerapies aversives de la sexualitat humana. tot donant-li una connotació negativa dels fets.
ACGiL està vigilant i treballant en aquest tipus de 'terapies' donat que moltes d'elles esdevenen en el si de comunitats de fe.
Sota aquesta etiqueta, el TIG, la transsexualitat es troba classificada en els manuals internacionals de malalties: el CIE-10 (Classificació Internacional de Malalties de la organització Mundial de la Salut) i el DSM-IV-R (Manual Diagnòstic i Estadístic de Malalties Mentals de l’Associació de Psiquiatria Nord-Americana). Aquestes classificacions són les que determinen els canvis en la llista de les malalties de la OMS i guien, per tant, els i les psiquiatres de tot el món a l’hora de fer els seus diagnòstics.