ACGIL - Associació Cristiana de Gais i Lesbianes

L’ACGIL és un espai de trobada i de llibertat per a tots els cristians gais i les cristianes lesbianes que volen compartir les seves vivències, viure naturalment la seva fe i la seva homosexualitat, i així realitzar un creixement personal.
Subscriu-te a les notícies
Home > Notícies > Detall notícia

Detall notícia

« tornar a notícies

La crida d'una monja: Teresa Forcades

Un testimoni encoratjador alhora que reflexiu del per què estem aquest món...

06/11/2009 -

(Paràgraf d’una entrevista que li van fer a la Teresa Forcades)


 


- Per què et vas fer monja?


A mi, de petita em van batejar i vaig fer la comunió, i prou. El meu pare es definia com a ateu. Vaig anar a l’escola Pau Casals, que em van transmetre uns valors cívics importants, però on l’Església era vista com una cosa obsoleta. Però després, als 14 anys, vaig anar a parar a l’escola del Sagrat Cor, i allà un dia em van donar un Nou Testament, i en llegir-lo el primer sentiment que vaig tenir va ser d’indignació: “Per què no m’ho havien explicat, això?”. I a partir d’aquí vaig començar el meu procés cap al cristianisme.


Vaig col.laborar amb la parròquia de Sant Pere Claver, també amb Cristianisme i Justícia, i el 1992 me’n vaig anar als Estats Units, per continuar els estudis de Medicina alhora que em vaig posar a fer Teologia. Jo tenia clar que aquesta era l’època del laïcat, i ni se m’havia passat mai pel cap fer-me monja. Però l’estiu del 95 buscava un lloc per poder estudiar amb tranquil.litat, i vaig venir a parar aquí al monestir de Sant Benet. I el que em va passar va ser que quan venia a les hores de pregària amb les monges, després em quedava una estona, resava... un diàleg sense paraules, sense gaire contingut conceptual... davant el Crist que hi ha al finestral de l’església... I vaig començar a pensar: “T’imagines, que tu poguessis viure aquí?”. Això va anar creixent, i em vaig comprar la Regla de Sant Benet, que comença “Escolta, fill...”, i semblava que estigués dirigida expressament a mi...


I un dia l’abadessa em crida. La vaig anar a veure pensant: “Com ho ha notat?”. I ella va i em demana que, com que era metgessa, potser els podria fer una xerrada explicant què era la sida i quina problemàtica hi havia al darrere... Vaig respirar. I vaig pensar que era l’ocasió per veure com era la comunitat per dintre, convençuda que no hi lligaria gens, i em podria treure els dubtes del damunt definitivament. Jo feia poc que havia estat sopant amb l’Enric Vilà, que aleshores estaven muntant l’Associació Cristiana de Gais i Lesbianes, i se’m va ocórrer parar una trampa a les monges, per veure com reaccionaven. Vaig decidir que en la meva xerrada apretaria amb el tema de l’homosexualitat, i que podrien tenir tres reaccions: o parlar-me de la moral oficial, o fer-se les progres per quedar bé, o dissimular. I pensava que totes tres reaccions em demostrarien que aquell no era el meu lloc. O sigui que en la xerrada els vaig explicar que una part important d’afectats per la sida eren homosexuals, i que la malaltia per a ells era més dolorosa perquè, per exemple, si eren cristians a vegades se sentien rebutjats a les parròquies, i els vaig parlar de l’Associació que estaven muntant, etc. Acabo, i aixeca la mà la Rosa Maria, que tenia 92 anys i ara ja és morta, i em pregunta: “En aquesta associació, hi ha gaires dones o tots són homes?”. I em va descol.locar. I la pregunta següent, d’una altra monja: “Però, a més del rebuig que poden tenir a les parròquies, també deu ser important el rebuig que poden tenir a les famílies, oi?”. O sigui que jo els parlava del tema de l’homosexualitat, i elles em van començar a preguntar per la realitat de les persones. I vaig concloure que aquest era el meu lloc, i dos anys després vaig entrar-hi.


pujar
Associació Cristiana de Gais i Lesbianes - C. Verdaguer i Callís, 10, 08003 - Barcelona - info@acgil.org
Disseny i programació: Clickart