ACGIL - Associació Cristiana de Gais i Lesbianes

L’ACGIL és un espai de trobada i de llibertat per a tots els cristians gais i les cristianes lesbianes que volen compartir les seves vivències, viure naturalment la seva fe i la seva homosexualitat, i així realitzar un creixement personal.
Subscriu-te a les notícies
Home > Notícies > Detall notícia

Detall notícia

« tornar a notícies

Primeres reflexions de Cris Charamsa sobre la "Amoris Laetitia"

En Cris Charamsa escriu unes primeres reflexions sobre la "Amoris Laetitia" després de la roda de premsa de presentació del cardenal Schönborn

27/04/2016 - 8 d’abril de 2016

La meva primera impressió, després de la presentació de l’exhortació del papa, és aquesta: l’Església es troba en el camí sense sortida del seu propi rigorisme i legalisme i no sap con sortir-ne.

El cardenal Schönborn estava farisaicament satisfet volent explicar “el desenvolupament, no el canvi en la doctrina”, recorrent a interpretacions falses i desencaminades, és dir, en contradicció amb la realitat dels fets. Francesc, amb la confusió volguda del text massa llarg, en el cas dels divorciats tornats a casar efectivament ha obert la porta al primat de la consciència, destruïda en l’Església post-conciliar per l’hàbil rigorisme legalista del Vaticà. Ara Schönborn vol convèncer que tant Ratzinger amb la seva Congregació per la Doctrina de la Fe (CDF) com el papa Joan Pau II ja van preveure que qui en consciència estava convençut de la no existència del primer matrimoni, podia ser admès a la comunió. Quina falsedat! Quan tothom sap que la doctrina d’una prohibició absoluta de la comunió als divorciats recasats fou una resposta absolutista i rigorosa a la proposta de tres bisbes alemanys, entre els quals Kasper i Lehmann, que proposaven aquesta admissió. La resposta de l’Església era un NO absolut i apodíctic per sempre. Però Schönborn diu que s’han de llegir bé aquells documents del passat, on aquell NO no era un NO tan absolut. Deia que el text de la “Familiaris Consortio” ja distingia i permetia implícitament pensar en la comunió a qui en consciència sentia que el seu matrimoni era nul. Quina falsedat farisaica!

Però suposem que aquesta falsedat sigui veritable, suposem que era implícit i permès el que en l’exhortació de Francesc sembla més explícit. Si això és veritat, per què l’Església no ha pensat en excusar-se explícitament amb aquells que no estaven tan iluminats com els falsos fariseus per entendre aquest permís implícit i han sofert tots aquests anys i han patit les ofenses del clero que no permetia cap excepció en els casos dels divorciats tornats a casar (per exemple humiliaven públicament els pares divorciats dels infants en el dia de la seva primera comunió, negant la comunió als pares dels petits). I ara descobreixen que no hi havia cap raó tan absoluta per poder justificar la imposició d’aquests conflictes de consciència i patiment, perquè el seu cas podia considerar-se “implícit” com a excepció a una regla explícita dura i inhumana. Quants teòlegs, capellans i fidels han patit per aquesta rigidesa inhumana i ara l’Església, amb la boca somrient de Schönborn els diu tranquil•lament: “però si tot era implícit”, només que el poble ignorant no sabia llegir bé allò que nosaltres tan espavilats havíem posat com a implícit. Quina raça de fariseu pervertits! Es diu el mateix amb les paraules de l’exhortació: el papa admet que potser hem estat una mica massa rígids en la presentació dels nostres doctrinarismes (n. 36)! És que ni l’església ni el papa Francesc han pensat que potser s’hauria de demanar perdó pels efectes que aquestes presentacions inadequades de la doctrina han tingut en els fidels i començar seriosament a reparar els danys? Quina raça de textos farisaics!

La resposta més divertida del cardenal Schönborn va venir davant l’estranyesa un periodista perquè el capítol sobre la sexualitat no contenia cap referència al sínode. D’aquest fet es constata que els Pares (sinodals) no tenien res a dir sobre aquest tema fonamental per les relacions matrimonials. Schönborn admet que això és així i es comença a perdre, buscant en veu alta si hi va haver algun Pare sinodal casat, però adonant-se que no n’hi va haver cap. Llavors conclou: la majoria dels Pare, no! Tots els pares eren solters. Punt. Aquest és el missatge que hauria de justificar la seva manca mental sobre la sexualitat. Com si qui no ha viscut actes sexuals (almenys això pressuposa l’església), no hagués de tenir una consciència madura i un coneixement actualitzat sobre el fonament que és la sexualitat i la seva maduració a nivell personal, especialment quan intenta pronunciar-se sobre les coses humanes de forma autoritzada.

Quina llàstima que el gran teòleg cardenal Schönborn no sigui conscient que així admet aquesta tortuosa visió de l’Església sobre la sexualitat, reduïda només als actes i a les activitats sexuals i que no contempla la nostra personalitat humana, independentment dels actes comesos. Admet que els solters (presumiblement no practicants en el camp de la sexualitat) no tenen res a dir o al menys no troben important de dir alguna cosa sobre la sexualitat en una reunió dedicada al matrimoni. No s’adona que fins i tot les persones que no han experimentat la bellesa dels actes sexuals, haurien de fer madurar una sexualitat pròpia i saber-ne parlar, sense complexos i tabús, parlar-ne com del component fonamental de la personalitat humana. Però això no existeix en l’Església. No podia expressar millor amb la seva resposta defectuosa la ignorància i la mancança eclesial respecte la sexualitat. Però ell afegia amb sofisticació que el papa hauria posat remei a la mancança, com si ell no fos solter o al menys ha saltat hàbilment aquest detall de la seva vida, i ha escrit tot un capítol sobre la sexualitat exclusivament heterosexual.

Però si aquells Pares incauts no són experts en la sexualitat humana heterosexual, menys encara seran experts en la sexualitat humana homosexual, com el mateix text revela. De fet, en el text de l’exhortació el papa no ha posat cap remei a la ignorància del Pares, sinó que simplement ha citat la seva posició (nn 250-251) i així ha confirmat l’homofòbia de l’església, ignorant de les ciències humanes modernes. Vist això, potser hagués estat millor no perdre tots aquests anys sinodals per resultats tan podrits, tan ambigus. Vet aquí la tristesa de l’amor catòlic.

D’aquí desenes d’anys faran un nou text i diran que al 2016 eren una mica massa rígids en comprendre la igualtat del matrimoni que, de fet, comprèn també les persones homosexuals, i diran que durant aquell temps han desenvolupat explícitament allò que ja era implícit en aquell llunyà 2016. De fet, avui aquests ignorants parlen en el text del papa – amb una insistència pròpia de maníacs sexuals – de les persones amb “tendències homosexuals” (n.250). Efectivament, si en cas de les persones homosexuals es tracta de “tendències patològiques i anormals” respecte la situació mental sana i la personalitat humana sana, i sobretot “tendències temporals o al menys corregibles”, llavors hom ha d’acceptar de fet tota l’ensenyament catòlic contra els homosexuals: una patologia no s’ha de promoure i pot ser prohibida per protegir els altres. Mentre si resultés (com avui ho fa el coneixement i l’experiència científica) que no es tracta de “tendències patològiques i corregibles”, sinó d’una orientació sexual sana i natural, caldria canviar tota la doctrina catòlica al respecte amb la conseqüent correcció de la interpretació dels pocs passatges bíblics que de fet no condemnen les orientacions sexuals sanes, sinó que condemnen només alguns comportaments sexuals, que la Bíblia no podia entendre en el seu temps.

L’Església és capaç d’aquí deu, vint o trenta anys, de posar un altre Schönborn en una conferència de premsa, que explicarà: “en efecte, abans es condemnava aquelles persones amb “tendències homosexuals”, però no les persones sanes amb orientació sexual no heterosexual. Però ja al 2016 i fins i tot abans era ”implícit” que si fos veritat la ciència sobre l’orientació sexual, allò que es deia de les persones amb “tendències homosexuals”, no seria veritat, o només seria veritat per aquella amb les “tendències”, però no per a les persones amb una sana orientació sexual no heterosexual”. Només que nosaltres, lectors estúpids del 2016, no vàrem saber llegir aquestes implicacions ocultes. Què dir d’una Església que ha produït un text d’aquest tipus? Què dir de la raça de fariseus loquaços?

El papa Francesc es permet de dir que l’Església ha estudiat la realitat, però això simplement no és veritat. L’Església no s’ha trobat amb cap ciència humana, sinó amb la pròpia homofòbia burleta dins dels murs vaticans i mantinguda amb sentiments d’odi, dissimulada amb paraules endolcides per al públic mundial. Aquella Església es va trobar només amb els Pares sinodals i amb experts homòfobs, incapaços d’examinar objectivament i serenament, sense prejudicis, l’estat dels coneixements científics actuals. Simplement han ignorat el coneixement de la realitat i així han ignorat les persones homosexuals. Així també el papa Francesc ha mentit en allò que havia promès: abans de construir o de confirmar les idees, verificar la realitat (Evangelii Gaudium, però qui es recorda ara de les promeses?). Ens ha tancat en el camí sense sortida de les idees fredes, rígides i no verificades sobre les persones no heterosexuals privades de dignitat i ni tan sols dignes d’un estudi seriós, però ideològicament ens ha imposat una propaganda sobre la “joia” de l’amor només heterosexual, que de manera insensible exclou tots els altres, que no haurien d’existir.

Vincles relacionats

pujar
Associació Cristiana de Gais i Lesbianes - C. Verdaguer i Callís, 10, 08003 - Barcelona - info@acgil.org
Disseny i programació: Clickart